EL GAT: ES DEIXA EDUCAR? - ETOLOGIA FELINA

El gat domèstic ja fa molt de temps que ens acompanya en la nostra vida quotidiana, tots hem sentit les històries de com els antics egipcis els consideraven animals sagrats, de com a l’Edat Mitjana eren el contrari, animals maleïts per acompanyar les “bruixes”… Des de llavors han seguit convivint amb nosaltres però una mica a l’ombra del seu “rival” domèstic: el gos.

Quantes vegades (massa) els amants dels gats hem sentit allò de “m’agraden però no me’n refio”, “els gats són animals traïdors…” Hi ha molta desconeixença sobre el caràcter i el tarannà dels nostres amics felins. Des del punt de vista etològic, això és un simple problema de comunicació. Els humans ens vanagloriem de ser l’espècie més intel·ligent però en canvi, pretenem que les nostres mascotes aprenguin el nostre llenguatge abans que nosaltres el seu. Aquesta suposada “traïdoria” dels gats prové senzillament que no els entenem, no coneixem el seu llenguatge i no reconeixem els senyals que sovint ens envien.

El primer que hem de saber és que els gats tenen un període de socialització relativament curt (entre set i vuit setmanes), període en què han de tenir contacte amb els humans si no volem que després en desconfiïn sempre. Així doncs, aquest és un dels principals motius que expliquen que alguns gats siguin esquerps…

També hem de tenir present que quan portem un gatet a casa, encara que estigui socialitzat, els primers dies l’hem de deixar tranquil, que sigui ell qui se’ns acosti. El gat primer s’ha d’acostumar al seu nou territori, que és la nostra llar i tot el que hi ha a dins (nosaltres inclosos). Deixem que s’hi acostumi, que ho ensumi tot, que es faci seu tot el que l’envolta.

Ens podem trobar que, al principi, ens defugi una mica, o fins i tot que no es deixi tocar. En aquest cas no ens alarmarem. Si és un gat socialitzat el que hem de fer és, com hem dit abans, deixar-lo una mica al seu aire, que s’habituï a l’entorn, i a més seguirem una pauta molt senzilla erquè ens agafi confiança: farem que ens associï només a coses positives per a ell:

• Parlem-li en to afectuós i suau.

• Quan ens vegi, donem-li alguna cosa bona per menjar (el pernil dolç els acostuma a agradar molt). L’hi oferirem amb la mà i, si no ens l’agafa, li deixarem en algun lloc accessible. Quan ho ensumi i s’ho mengi unes quantes vegades, veurem que ja ens ho demanarà i, fins i tot, ens ho agafarà de la mà…

• Li donarem algun joc apropiat per a ell (boletes fetes amb paper de plata que rodolen, per exemple).

• No li cridem ni fem gestos massa bruscs.

• Acariciem-lo suaument quan ens deixi.

Seguint aquestes senzilles pautes veurem com aviat és ell qui busca la nostra companyia, estirantse al costat 
nostre o bé sobre la nostra falda, regalant-nos la seva serenitat.

Pel que fa al seu llenguatge, hem d’anar coneixentlo, entenent els senyals que ens fa… saber que si ens mira amb els ulls mig tancats i ens “ronroneja” és que està a gust, que si camina davant nostre amb la cua molt alçada ens està saludant o vol que el seguim, que si la cua oscil·la pendolant suaument no hi ha cap problema, però que si comença a moure-la ràpidament d’un costat cap a l’altre l’hem de deixar tranquil perquè s’està empipant, que les orelles molt plegades gairebé horitzontalment signifiquen que té por, i lleugerament inclinades cap endavant volen dir interès o atenció. El mateix passa amb els bigotis: que es poden enganxar a la cara per por, o erigir-se per interès o atenció.

Si es posa a caminar de puntetes amb el cos arquejat com una ferradura, amb el pèl tot eriçat és un clar senyal que ens està amenaçant o a punt d’agredir. Les vocalitzacions també són importants, des del típic “miau” que fan servir per reclamar-nos l’atenció als esbufecs d’amenaça…

Tinguem també en compte que el gat és un animal molt sensible i, per tant, els sorolls sobtats, els canvis –hem de mirar de no moure la caixa de fer les seves necessitats ni el bol del menjar i de l’aigua si ja són a un lloc adequat–, i les situacions noves el poden estressar. Si el veiem neguitós o una mica estressat, mirem de no empipar-lo massa i buscarne la causa, que pot ser qualsevol de les esmentades abans. Si hem fet canvis que es puguin revertir, ho farem. També podem preparar-li petits amagatalls accessibles on es pugui “refugiar” a estonetes perquè es vagi relaxant.

Cada vegada és més habitual en aquests casos l’ús de feromones sintètiques. Es tracta d’un senzill difusor que s’endolla al corrent elèctric –com els aparells pels mosquits a l’estiu– i allibera unes substàncies volàtils, totalment imperceptibles per a nosaltres, que tenen l’efecte de relaxar el gat. Es poden adquirir a qualsevol centre veterinari o botiga per a mascotes.

Només tenint en compte unes senzilles pautes de convivència podem tenir en el gat el nostre company i amic més entranyable, que ens acompanyarà i ens donarà un afecte que difícilment trobarem en cap altre ésser viu.

Enric Mas i Mas. Estilista, ensinistrador i terapeuta de conducta canina i felina.

ANSIETAT PER SEPARACIÓ

El teu gos es torna boig quan el deixes sol a casa? L'ansietat per separació és un trastorn que fa que els gossos trenquin coses, embrutin fora de lloc o bordin i plorin sense parar quan es queden sols.

Aproximadament un 15% dels gossos que tenim com a mascotes sofreixen un desordre de comportament anomenat ansietat per separació, que es fa evident quan es queden sols. Aquests gossos semblen “embogir” quan els seus amos surten de la casa i es comporten de manera inadequada; trenquen coses, orinen o defequen en llocs prohibits o borden o udolen sense parar.

No està ben determinat quin és l'origen d'aquest problema, però se suposa que és una suma de factors. Parlem sempre d'un gos insegur i molt lligat als seus amos. Segons alguns estudis duts a terme a Anglaterra, molts dels gossos que pateixen ansietat per separació no han estat correctament socialitzats en el període que va entre els 5 i els 10 mesos. És important que els gossos es relacionin amb diferents persones en aquest temps per desenvolupar un caràcter segur i confiat. Al mateix temps està bé que passin algun període sols cada dia per aprendre a esperar tranquils perquè saben que l'amo tornarà. També sembla haver-hi una incidència major en gossos que conviuen amb una sola persona que en els quals ho fan amb un grup familiar.

Els signes esmentats al principi són els més freqüents: destrucció, pèrdua d'hàbits d'higiene i vocalització excessiva. Però també hi ha altres manifestacions que ens han de cridar l'atenció, per exemple: salivació excessiva, automutilació (per llepat constant), alteracions gastrointestinals (vòmits o diarrea), hiperactivitat o inactivitat, falta d'apetit, etc., tot això observat en absència del propietari. Hi ha gossos que manifesten aquests signes quan l'amo no està, encara que hi hagi una altra persona present, mentre que uns altres solament senten aquesta “ansietat” quan es queden completament sols.

Per al tractament dels gossos amb aquest problema existeixen quatre abordatges que poden combinar-se per aconseguir el millor resultat possible. Aquests són:

- Modificació de l'entorn: consisteix en socialitzar al gos i realitzar un entrenament per acostumar-ho gradualment a no sofrir per l'absència del seu amo. Es comença amb sortides molt curtes, tornant en pocs minuts perquè el gos no arribi a sentir-se ansiós. Quan es queda sol se li deixen llaminadures, alguna joguina favorita, joguines amb galetes amagades en el seu interior per atreure la seva atenció per un temps perllongat, música, etc. Gradualment es va augmentant el període d'absència, sempre amb els “suborns” fins a aconseguir que el gos se senti confiat i sàpiga que l'amo tornarà. També es recomana augmentar el temps de passeig, així el gos es cansa i a més el veure a altres persones i animals sense sentir por li fa guanyar confiança en si mateix. En els gossos que tenen fòbia a estar sols, l'adopció d'una altra mascota pot tenir resultats fabulosos.

- Tractament farmacològic: la droga d'elecció per a aquest trastorn és la clomipramina. És molt efectiva i ha estat àmpliament usada i estudiada. És ideal associar-la amb la modificació de l'entorn per obtenir resultats més ràpids mentre es realitza l'entrenament del gos. Existeixen altres drogues que es poden utilitzar en casos severs on la clomipramina no funcioni. Aquestes són les bezodiacepines, antidepressius tricíclics i inhibidors de la monoaminooxidasa, que usats en combinació poden millorar els efectes obtinguts. Consulta al teu veterinari sobre el problema del teu gos perquè junts decidiu quin és el millor tractament per a la seva recuperació.


- Ús de feromones: aquests productes s'han començat a usar recentment i formen un camp molt prometedor per al tractament de molts trastorns del comportament. Es comercialitza com a feromona relaxant canina o DAP (dog appeasing pheromone), per al tractament de pors i conductes associades a l'estrès en els gossos. Es tracta d'un anàleg sintètic de l'hormona segregada per les femelles per apaivagar i recomfortar a les seves cries. Fins ara s'han obtingut resultats molt similars a la clomipramina, però aquest és un producte més innocu i fàcil d'administrar, ja que simplement es connecta a un endoll i les feromones es reparteixen per l'aire en un ambient de 50 a 70 m3. Es recomana també associar-ho a la modificació de l'entorn esmentada en el primer punt.

- Ús de teràpies alternatives: pot ser molt útil consultar a un veterinari homeopata, ja que aquesta medicina té un abordatge integral del pacient i pot resoldre aquest símptoma mitjançant la repertorització de la teva mascota. Aquestes teràpies solen ser lentes, però el seu efecte és durador. Una altra opció són les Flors de Bach, que funcionen modificant les emocions que estan alterades, en aquest cas la por, la dependència de l'amo i la falta de confiança del gos en si mateix. En tots dos casos cal acompanyar la teràpia amb la modificació de l'ambient.

En definitiva, aquesta és una patologia molt molesta, però que amb el tractament apropiat i bona disposició dels amos per dur a terme una modificació de l'ambient i els hàbits del gos, té un alt percentatge de recuperació. Aparentment els gossos que han estat abandonats o adoptats en albergs requereixen un tractament més intensiu, amb la combinació de dues o més de les teràpies esmentades o amb un tractament una mica més perllongat.